El bloc de la Meritxell Lluís

QUÈ ACABARÀ PRIMER: LES ESGLÉSIES DE ST. PERE O LA SAGRADA FAMÍLIA?

16 de gener de 2008

Segons l’Equip de Govern, en resposta a unes preguntes escrites del Grup Municipal de CiU, des de l’octubre del 2000, en el marc del Pla Director de les Esglésies de St. Pere hi hagut una inversió de 11.525.563,91 euros i una despesa de 9.399.588,03.

Ara bé, quin és el resultat d’aquesta inversió i despesa? Mireu aquestes fotos (fetes ahir) i jutgeu.

Ara rellegiu la nota que sobre aquest tema vaig fer el 5 de juny titulada "E l solar de les Esglésies de St. Pere".

Hi ha gaires diferències en l’estat i execució de les obres?

Sembla que l'única diferència entre unes fotos i altres és que les rajoles del terra s’han tret i posat uns quants cops, entre altres “invents de tebeo” que els propis veïns estan cansats de veure i no entendre.

Tot i així, és curiós llegir una carta al director publicada al Diari de Terrassa el 3 de gener de 2008, en la qual es denunciava que en les obres de St. Pere s’hi estava treballant el dia de Nadal i el dia de St. Esteve (dies no laborables).

Això voldrà dir que les Esglésies acabarà abans que la Sagrada Família de Barcelona? Cal recordar que l’excusa per no desenvolupar i executar el ja antic (fa massa anys que hi és) Pla Especial de l’Antic Poble de St. Pere és acabar les obres de les Esglésies i, mentrestant, el barri i els seus veïns se’n resenteixen.

FELICITATS CARLES !!!

19 desembre de 2007

Jo no en tenia cap dubte però sempre està bé que sigui l'Associació de Periodistes Parlamentaris (APP) qui ho reconegui públicament: l'amic i company Carles Campuzano ha estat el guanyador del premi "el diputat més actiu".

Tampoc no hi ha dubte que hi ha altres diputats i diputades que ho mereixen però m'hagués agradat que entre els nominats hi hagués algú proper a la nostra ciutat.

LES ÚNIQUES PROTAGONISTES

18 desembre 2007

Independentment del que alguns puguin dir, per a mi, les úniques protagonistes són les Damas de Blanco i totes aquelles persones d'arreu que treballen dia a dia, pacíficament, per a la defensa dels Drets Humans.

Declaració Universal dels Drets Humans

EL PER QUÈ DE LA NOSTRA RETENCIÓ

17 desembre 2007

El diumenge 9 de desembre, com cada diumenge, les Damas de Blanco van fer una Marxa silenciosa pel barri de Miramar, a l'Habana, portant fotografies dels seus familiars amb el número d'anys que han estat condemnats a presó, per reclamar la llibertat dels seus marits, pares, fills i familiars.

Aquest diumenge, però, les Damas de Blanco van estar acompanyades per un grup de noies catalanes, sueques, bosnianes i peruanes les quals vam voler manifestar el nostre suport a aquesta causa noble.

Quin va ser el nostre delicte?

Desplegar un parell pancartes que posaven: "Paz y libertad" y "Democracia".

Els agents de la Policia d'Immigració que van venir a l'Hotel on estàvem allotjades per retirar-nos el nostre passaport, el nostre visat i el nostre bitllet d'avió ens van acusar de participar en un acte en contra del Règim. I per això el Govern cubà ens retenia a l'Hotel sense poder sortir fins a la nostra expulsió del país.

LAS DAMAS DE BLANCO

16 desembre 2007

Les Damas de Blanco són un grup de dones format per mullers i familiars dels presoners polítics injustament engarjolats pel Govern cubà al març del 2003. Reclamen la llibertat dels seus marits, pares, fills, germans o nebots.

Aquestes dones són incansables defensores dels drets humans. Les Damas de Blanco es van constituir com a tal el 2003, després de l’onada repressiva de la Primavera Negra de Cuba, amb un objectiu molt clar: demanar l’ammistia per als seus éssers estimats i tots els presos de consciència cubans.

Cada diumenge, les Damas de Blanco de La Habana després d’anar a l’Església de Sta. Rita caminen en silenci per l’Avinguda Miramar i altres carrers de La Habana demanant la llibertat dels seus éssers estimats. Porten les fotos dels presoners de consciència i vesteixen de blanc.

Així mateix, mantenen reunions periòdiques entre elles per analitzar la situació dels presoners i compartir les seves experiències i sentiments. I, per descomptat, denuncien contínuament tots els abusos comesos contra els seus familiars presos.

Malgrat l’esperança que aquestes dones mantenen viva, la seva situació és difícil. A més de patir l’absència dels seus familiars, pateixen les represalies del propi Govern. En diverses ocasions han patit amenaces, xantatges i maniobres disuasòries ordenades pel règim castrista, amb l’objectiu de fer callar la seva veu tot i que no ho ha aconseguit.

El divendres 7 de desembre, a la tarda-vespre, vaig tenir l'oportunitat d'estar amb set d'elles durant una bona estona a casa d'una de les seves representants, la Laura Pollán. Impressionant! Va ser una experiència molt enriquidora. Ens van explicar com intenten sobreviure i quines són les conseqüències que pateixen elles i les seves famílies (especialment els seus fills adoslescents). Vam analitzar l’estat actual de les coses i planejar conjuntament diverses accions durant la nostra estada a Cuba. Vam aprofitar la visita per portar medicines, joguines pels nens, productes d’higiene personal, roba, ...

La valentia i la determinació de les Damas de Blanco en les seves accions i les seves declaracions públiques són un exemple. Quan veus el què fan, el què diuen i en les condicions en què estan, se’t posa la pell de gallina.

El seu coratge (el de les Damas de Blanco) ha demostrat al món sencer que reclamar llibertats i drets obertament a Cuba és un acte molt valent però no impossible.

L'OBJECTIU DEL VIATGE A CUBA

11 desembre 2007

Acabo d'arribar a casa després d'uns dies esgotadors i tot i que m'agradaria explicar-vos-ho amb més calma, permeteu-me que avui només escrigui quatre ratlles amb la promesa de dedicar-hi una estona aquest cap de setmana per explicar-ho millor.

Un resum breu, brevíssim, és:

Dijous 6 de desembre, un grup de 10 catalans vam agafar un parell d'avions (ja sabeu que l'Estat espanyol ha condemnat a què l'Aeroport del Prat sigui un aeroport de fireta i, per tant, vam haver de fer escala a Madrid) per anar a Cuba.

El nostre viatge no era un viatge ni de plaer, ni de vacances, ni de turisme. L'objectiu del nostre viatge és DONAR SUPORT A LAS DAMAS DE BLANCO (grup de dones format per mullers i familiars dels presoners polítics injustament engarjolats pel Govern cubà al març del 2003, les quals reclamen pacíficament la llibertat dels seus marits, pares, fills, germans o nebots). D'aquestes dones i del què fan ja us en parlaré més detalladament.

Aquesta primera nota, però, voldria que servís per donar les gràcies, en primer lloc, a la Joventut Nacionalista de Catalunya (organització de la qual n'he format part durant més de 12 anys, fins que em van "jubilar", al fer 30 anys) per permetre'm participar d'una experiència com aquesta.

I, en segon lloc, vull donar les gràcies a totes aquelles persones, familiars, amics, companys de Partit, ¨... , que sé que us heu preocupat per nosaltres. Perdoneu si no he pogut contestar tots els missatges i totes les trucades que m'heu fet però sapigueu que les valoro moltíssim.

Permeteu-me que ara acabi aquí. Us prometo que us explicaré millor aquesta impressionant experiència.

Per cert, us recomano que visiteu el blog de l'Albert Batalla, diputat al Parlament de Catalunya, el qual va fer un seguiment exhaustiu de la nostra retenció; gràcies Albert!

Un parell de fotos i una pregunta: